Petits

De vegades em desborden,
aquelles fugisseres mirades,
aquell control d'allò que a tothom s'esmuny,
aquella estima inusual.

I neix un regal, un do, una paraula.
Res més.
No.
No hem de donar-nos res més.
Unes paraules van; altres, retornen.
Pauses d'inclinació astral,
sobrecarregades;
creació jove de fortalesses;
explosió de focs íntims.
Unes línies surten; altres es dissolen.
Ànimes que s'esforcen
a discernir el bé, el mal, el desconcert.
Catarsi diaria:
caic, m'alço, em sostens.
Sense tu, els anys no serien el mateix,
cada triomf sobre el sol,
és una victòria compartida.
No deixis,
no,
de donar-me, al menys,
una paraula.

Vida

Salto,
en fugida lleugera.
Les fúries salvatges m'empaiten.
Els crims que he de netejar,
em pesen més que el cos.
L'ànima naufraga un altre cop.

I la vida,
la vida fugissera,
que mai no retornarà.
La tinc encara,
la tindré mai?

Fugitiu, sense llar
de vegades romanc en llindars ocults,
on ni jo mateix em conec,
on la veu em toca
ferides obertes
que mai tancaran.

Ara ho sé.
No té perquè acabar aquí.
La fugida, més lleugera cada cop,
no s'aturarà.
A on aniré? A qui la vida regalaré ?

Aquí

No hauria hagut d'entrar mai,
no coneixeria aquest racò,
no patiria
per tornar-hi.

No me n'he pogut estar,
no tinc ja forces,
m'estimaria més visitar-te
seré.

No deixo somriures, pocs.
No amago les ombres,
les llistes
m'aclaparen.

No s'atura, aquesta música
m'obsesiona les entranyes,
no em retorcis més,
però hi torno.

No t'oblido,
aquí estàs sempre.
No per a bé, no per a mal.
No ho sé.

No he crescut,
em sento començar,
però no em resta tot el temps.
No me n'adono, no.

No m'oblidis,
no tanquis la boca,
no tinc por de cremar-me.
No.

Entre signes

L'espai es pertorba
Descendeixes clara, diàfana.
Et defineixes en cada alè.
Amb signes reiterats voles.
La sala es doblega, talles pensaments,
la dansa dels teus gestos em captiva.

El fil de la vida es desfà.
Creixes en la música.
Acords, harmonies que t'han nodrit.
Ara
tot ho governes.
Les notes et segueixen obedients.
Només ens resta
somriure.

La cadena dels esdeveniments es consolida.
Moltes tardes, molts matins
ens has fet visites secretes.
Aquests anys cada dia t'hem gaudit.
No has marxat mai.
Sempre has estat aquí.
El temps atures amb la teva vara:
passat, present, futur que destiles
en una sola deu.

L'espai es pertorba. Avui hem somiat.

Buit

Salagou

Entre llunes

Entre llunes,
et destorbes mentre travesses.
Tot ho compenses en contínua cerca,
pupil·les precises,
oïdes de fera.
Tot ho imagines,
relats infinits,
combinació perfecta.

Anul·les
passadissos, portes, panys, sòcols,
carrers de cera.
Hi llisques, experta.
Entre llunes et destorbes mentre travesses.
Ensenyes el límit,
amb convicció el modeles.

Quin guiatge acceptes?
Dones maridades amb la bellesa,
flors de sucre que dansen entre roderes,
aurigues ignorants de la teva drecera,
consciència adobada de sintonies,
ànimes fugisseres que en tu retornen.

No deslliguis les ombres,
no.
Mantingues tensa la roda,
espirals de radis dibuixa,
rutes amb cops de ma que obres.
Amb tant de camí que has ja travessat,
no és ara moment de dubtar:
no les deslliguis, no.
Per molt altes que siguin les noves fronteres,
deixa que les flors facin primavera.

Leda dissortada

Dona divina,
dona sense fortuna.
Flama sense esperança,
vas remoure la meva consciència,
vas honorar racons indòmits
en aquella trista seu.

Doblegada,
sense poder emmirallar-lo,
sense sortida,
caminaves entre hores,
destil·laves virtut i bellesa,
enlairant-te.

Dos van restar en un,
un de nou reposava
per esdevenir dos,
i dins la buidor
et creixia,
abandonada.

El seu cap movedís,
no va relaxar les aigües:
els quiròfans de Pol·lux,
aquest, sí el salvaren.
Però dins, la buidor,
et creixia,
abandonada.

In memoriam Susana Alcón

Sempiterna

Vas al teu retorn,
des de la quietud dels sons oblidats.
Mesures el gir del dia,
endarrereixes el pas,
atures el temps.
Em governes.

Orenetes que trenquen els espais,
odes blanques
de cels fugissers,
llum que trenques el negre més fosc,
penseu el món.
M'il·lumines.

No desplaço els ulls, no giro en lloc,
sempre endavant,
paraula certera,
honesta promesa de fidelitat.
M'has robat totes les hores,
m'has donat la vida.

Pietat

Els braços
no podien caure.
Es removien com un molí desfermat,
cercaven l'abraçada,
el consol del comiat.
Tu sabies què anava a passar?
Arrencaven el darrer suport,
alienaven el seu propi espai.

El cap
ja no em mirava.
Ulls endins, òrbites que giraven
sobre elles mateixes.
Un instant, un segon
de mirada lúcida,
i tornaves a caure en la foscor.
No podies reclinar-lo:
jeies resignada, en absurda condolença.

El cos,
estèril, no es corbava sobre meu.
Eixuta, el pes de la teva ànima va volar
sense poder gronxar-la,
sense invertir cap resistència.
Les forces resten per a la propera ocasió:
un ésser per sostenir,
una vida per retenir.
Passió cinestèsica.

Ofec

Dolor,
desgarrament de l'ànima,
gotes d'esgotament.
Reducte definitiu,
veus interiors que suren per les sales de concert:
no sé si ho podré suportar.
Contradicció absoluta,
voluntat aturada,
entre forces enfrontades, sense cap cor.
Com recuperarem el teu batec ?
La respiració desborda els marcs,
l'aire fuig entre les fulles,
arbres que em roben l'oxigen més fi,
carícia femenina que em segelles la boca:
la festa ha terminat.
El temps s'acaba per a mi.
L'alè, cada cop més petit.
L'ofec.

Quo ?

No ho sé.
Dies d'incertesa,
dubte antic ja enterrat,
ara ressuscites.

No ho sé.
Serà aquest el camí ?
L'Egeu està en maregassa,
ones de desconfiança,
buidor del navegant.
A on he d'anar?
Fins a on arribaré?
L'infinit ha esdevingut finit:
límits que tallen com ganivets.
Sang viva,
ni una gota brolla,
entre tanta desfeta.
Una anèmia d'emocions
que col·lapsa totes les vies,
ànima esmorteïda.
Deixo de caminar,
deixo camins,
deixo llocs,
deixo persones,
em deixo.
Teseu, tota la mar, tota, és per a tu,
un altre cop.
No oblidis, però, canviar les veles,
poemes

Càrite 3

I si fossis ma mare ...

No em deixis sol, 

no.

Passadissos de traspàs,

les llums hermètiques

em desorienten,

vol inesperat.

Donzella de bellesa,

infant trapella.

Aquell amor,

fidel, sense fractura.

Només la rialla esvaeix el miratge,

fins a plorar.

Desballestes la meva carena,

enfonses totes les cambres:

sense bitàcola, sense bruíxola,

em sento més segur al teu costat.

Imatge prohibida,

has esdevingut veritat permesa,

certa:

no em deixis sol,

no

Afonia

Silenci.
Hores, dies, setmanes d'absoluta buidor.
Passen.
I tu, sense trucar.
Silenci.

Només
el meu batec.
Tant de bo marxés.
I tu, sense trucar.
No més.

Mai,
sense so havies estat.
Quin és ara el meu nord ?
I tu, sense trucar.
Mai més.

Sol.
Ombres, aires, colors
que m'acompanyen
I tu, sense trucar.
Sol romanc.

Esperança
de nous moments,
Nova retrobada ?
I tu, sense trucar.
Sense esperançad

100

Deu voltes en sincronia,
deu abraçades perdudes,
deu somnis trencats,
deu somriures que salven vides.

Deu dies de desesperació,
deu empremtes sobre farina,
deu alés lluents,
deu morts sense sentit.

Deu poemes d'amor,
deu poemes de comiat.

Per què de vegades no arribes a cent?
Per què les teves paraules
jeuen apagades.
Per què?

2

Formatge fos,
nata que degota,
terra humida,
entre entrebancs n'hem pujat.
Roba tancada,
peix podrit,
rom matiner,
abans de malmetre'm.
Petons a la deriva,
coll suat,
grisor inodora,
darrere la teva distància.
Farigola flor,
espígol en mà,
dolç romaní,
amb innocent senzillesa.

Sabeu emplenar aquest solc,
sense gaire paraules.
Un gest, una tonada,
un moviment.
Dos.

Plom

En portes carregats els peus.
No vas poder-te'n lliurar.
Silenci.
Sigues cauta.
Espera, el vent, espera'l.
Vorejant roques,
lliscant muntanya avall,
la teva imatge
volarà
tots els dies de ponent.
No dubtis: deixa't anar.
Amb suavitat, veuràs els camps,
tota la plana.
No cal que agafis res:
el pes restarà per sempre aquí.
Mira endavant,
ja arribes, ulls transparents.
El veus?

En portes carregats els peus.
No tinguis por.
Tot blau,
sobre vaixells.
Quants cops el visitaràs?
Escuma, esquitxos, alè engorjat, blavor encalmada.
El millor vent t'enlairarà.
T'imagino lleugeresa encoratjada,
certesa.
Ara tot serà diferent.
Gaudeix, nova vida.
Obre els ulls, ja hi ets,
mar endins.
No valen ports, no hi ha escales.
Mira endavant,
i retorna quan puguis, meu esguard.
Podràs?

Casa

On construiré casa meva?
Pedres, torves,
que caieu sobre meu.
Cap obert, ment despiadada,
atura del tot aquest rellotge.
Guix, blanc,
no, negre de sang seca,
descarnada,
deixa d'embrutar-me els ulls.
Tessel·les d'amor,
gotes quadrades de pigments morats,
verds, dels darrers dies,
infestades des significats,
rudes en diàlegs de silenci final.
Fins aviat.

Aquesta tarda he obert les mans
al cel.
Sense llar, sense tu m'he quedat,
sense paraules,
sense el llit, el meu llit,
sense sofà on jeure,
sense taula per sentir-te,
sense armaris que ordenar,
sense cortines d'amagar,
sense foc.
Flama, llum, espurna, foscor.
Com et podré cuidar ara?

Perdo pes,
perdo els sentits,
perdo el temps: sol,
resto sol i espero l'aigua,
només l'aigua.

Frontera

Línies,
línies magnífiques.
Límits sempre presents.
Materna figura
que pernoctes dins meu.
Línies que marquen límits,
línies que modelen la figura:
travessen el rostre,
marquen la pell,
dibuixen arrugues,
tallen la ment.

Quin arquitecte les dibuixa?
D'on neixen?
A on baixen convergents?
Donzella impura,
força de l'univers,
no deixis de governar
en el teu desgovern.
No sé si reparteixes,
no sé si cega ets.
Deixa que la intuïció et dugui,
deixa'm donar-te un consell.

Dibuixa les línies, dibuixa-les.
De tots els punts fes-les valer.
Gaudeix, però, de totes,
de totes elles:
les meves són teves també.

Càrite 2

Indefensa,
surts d'entre les estrelles:
òpaca en origen, fulgurant en el cor.
Saltes per sobre dels tresors,
ho cerques tot,  la curiositat et mou.
Recordo
aquelles mirades esbiaixades !
Reflexions dins del cap,
avergonyiments de maduresa,
ulls que defalleixen i baixen fins més tard.

Silenciosa,
voles sobre peixos i onades,
em dones certeses,
em tanques ferides.
Sil·logismes i nous versos
per no oblidar el teu moment.

Càrite 1

Coneixes molts racons del meu ésser.
Des de l'espigó
recules amb la mirada torva;
saltes endavant
a la cerca d'una resposta.
En la tribuna,
esculls l'estratègia òptima,
sempre controles tots els pensaments.
Lliures, sobrevolen
el meu cap i s'enganxen al cabell,
espiadimonis de veritats engarjolades.
Esquinces retalls de vida,
i els regales a la fortuna.

Avui el temps s'ha aturat.
La deriva s'esdevé rutina,
tornes als passadisos,
amb les altres,
i no deixes d'indagar.
Coneixes molts racons, coneixes el meu ésser.