Antigones 2

Senzillament,
la mirada cau, s'arracona.
Desenes de vegades saturat
en passadissos ocults,
sobresurt una part de tu mateix,
només una.

Senzillament,
les solucions s'esvaeixen,
i esperes una esquerda
per a un nou atzucac.
Respires amb força,
més aire, més aire ...

Senzillament,
l'abisme s'obra als teus peus,
i caus sense aturador,
voles entre núvols vermells,
salpes vers al passat,
en un viatge nou.

Amb dolçor
recuperes el camí,
salt rera salt, mans lligades.
Lleis que revisen el teu passat,
joves que et delaten
amb una mirada, amb un somriure.

Antígones 1

Dies que moren ràpid en una lenta agonia.
Setmanes d'accions impostades.
Hores que pressionen de por el pit.
Segons de màgia eterna.
Temps de noves sensacions.
Acronia en el risc.

Quantes Antígones m'envolten?
Com en una sala de miralls,
es multipliquen
i desmunten la lògica de les coses.
Rebaten la norma,
dupliquen el moment,
signifiquen el futur,
degraden la imperfecció,
assoleixen qualsevol cim,
pertorben ànimes,
declinen un destorb,
matinen en totes les frases,
sorprenen el meu cor
Tantes Antígones,
tantes meravelles que compartim.

Columna

Dubtes, incerteses que no confesa
com Àiax que no tremola, pindàric,
davant del destí.
Sexe desgraciat, infortuni familiar.
La disposició natural desequilibra les relacions;
les compensa: mentides, fal·làcies, cinismes.
Columna que sustenta el pes,
que sana els lacis fils
de la ment invàlida.
Sexe obligat, infortuni familiar.
Dubto com va ser la l'angúnia del repte:
ceguesa sense bastó llàtzer ?
L'embranzida pura, però, neix
sense ordre, arrossegant-los sermpre
endavant.
Quina divinitat ha enfosquit onerosa
els meus sentits.
Ara la columna es batzega,
però no s'esquerda.
Opacitat i lluentor són els seus habitants.
El capitell es tambaleja, demà s'esquinçarà,
ella però no embogirà.

1995

Lenguajes, otra vez

Despierta y mueve el cuello,
se precipita.
Sendas de asfalto.
El rio,
que siempre cruza irreverente,
olvida
el lenguaje del agua.
Aunque no se detiene a escuchar,
la niebla
le aclara el sentido,
resalta el curso
abrazándole al final como en despedida
hasta el mar.
Así, entre la humedad,
renace este recuerdo,
se precipita.

1997

Estàtua

Quants granits
han polit les teves accions.
Massa gran és la policromia,
però un pas senzill,
groller potser,
no ho puc oblidar.
La qualitat de la pedra t'ha millorat.
Els carbons esdevenen argent
i l'aire, des de dins, ha descobert
la seva força ignifera.

1995