A vela

Enmig de tot,
fora de mi,
retorno a les paraules del passat.
La casa semblava tancada,
l'alè, però, s'enlairà pregon.
Ziga-zaga
d'un vaixell
que sempre em deixa en un port segur.
No avancis recte, no,
pare,
que no hi vull anar sol.

(novembre 2002)

Murs

Murs de carreus desgastats,
que obren
el pas als herois de la ciutat.

Murs de maons fins,
que tanquen
la sortida a les ànimes de déu.

Murs de ventrícles,
que dansen
entre músculs i membranes.

Murs invisibles,
que separen
persones de estadis llunyans.

Murs de la vellesa,
que ens deixen
sols davant la mort.

Murs de pedra,
que grimpes
cada dia que et recordo.

Murs numèrics,
que trenquen
carrers d'ètnies honestes.

Murs de injustícia,
que barren
el devenir dels fugitius.

Sento a prop els meus murs,
els acarono,
crec que els puc entendre.

Invisible

Ocult
en la foscor dels meus llavis
descansa
després d'excitants acords.

Dens
recordo aquestes nits
el camí
de les teves impressions.

Suau
el piano acompanya
el teu record
de dolça companyia.

Senzilles
robes que cauen
del teu coll
en un moment imaginari.

Mil·lers
d'oportunitats malbaratades
m'acaronen
en setials deformes.

Oblida les paraules.
Invisible
als habitants del meu món,
crec que ja ho puc entendre tot.

Andoba

Nits d'estiu,
nits en què els que ja no hi són també dansen,
nits llargues,
nits que destrossen l'ànima,
nits ferotges,
simplement pensant en tu.

Sense nom, sense identitat, ningú odisseic
retornes a mi,
però no et veig.
Paraules que reforçaves
des de l'inici dels temps,
ciència
de mots ocults,
amor a l'univers dels lexemes.
Humil demiourg,
ja no m'acompanyes.
Cert que només ens estimàvem
amb la mirada,
breus instants per la finestra
dels nostres secrets.
Aixi,
com el pare,
que va fugir fa molts anys,
així,
m'amonestaves en allò més humà.

Et respecto,
no marxis encara,
necessito recordar-te,
entre indòmites teories alternatives,
removent
aquells dolços cabells,
de fugitiu.

Antics camins

Circ,

muntanyes que us envolten,

abraçada,

emocions que em manquen,

temps,

de fruites dolces.

Malanconia,

entre bastidors que mai s'alcen,
tristor,
sota les cintes, sota la maleta,
pors,
entre llençols acomodades.

Les paraules em censuren els silencis
amb què t'adormo
moltes nits,
sense més explicació
que la manca de sentit
en allò
que faig quan composo.
Mil sentits corren amunt,
em segueixen sense sabates,
cerquen desfogats
aire per als ulls,
colors purs per a la pell,
terra humida per a l'oïda,
cants pregons per a la llengua,
un no per al meu nas,
tot ho necessiten,
tot ho esmicolen.

Ho trobo,
ho deixo entre les roques,
marxo sense mirar enrere,
només recordant,
antics
camins.

Des de la foscor

Imatges

que naveguen sense perill.

Brollen de deus pregones,

remouen sorrals eixuts

ensorrant falsos equilibris

de negres secrets.

Perfecció,

no deixis de mostrar-me el camí,

no em deixis sol.

Horfe com sóc d'arts,

només amb tu ensumo allò diví.

Mare,

descansa de les tristors antigues

que van desfer-te el cor.

Sempre aquí,

has modelat allò més immediat,

amb mesurat orgull.

Imatges,

que m'ennueguen el cor,

de tu, de les forces que m'empenyen

endavant,
amb la por de no trobar-te,
amb la convicció de no canviar-te,
amb la fi de tot aquest destí,
que hem anat trenant
junts.