Anys i aigües

Felicitat reclosa dins de l'ànima.
Gotes lentes
que em banyeu les celles,
cristal·lines, pures,
romangueu amagades.
Fil de mar
que m'esquitxes tantes matinades,
resta aquí,
entre cingles imponents.
Dolça humitat,
no m'abandonis,
tu que m'acarones
allò més profund.
Vents de sal,
cisellats en la confiança,
entreu a casa:
quan obrirem els finestrals ?
Aigua de paraules,
pensaments abissals,
celebrem el nostre amagatall,
no sortiu:
felicitat reclosa dins de l'ànima.

Moribund

Un altre ...
Una altra, millor dit.
Quin degoteig, quina sagnia !
Ja no la veurem més.
Vides que salten,
com ella.
I aquí, que ja no ens guiarà,
ja no s'equivocarà.
El cranc se l'ha enduta, ja no la tornarà.
I milers moren cada segon,
i centenars sota el jou de la injustícia
defenen la dignitat,
la seva i la dels estimats,
i cauen sense reducció.
On sereu ara, des d'on respirareu,
des d'on lluitareu i ens recordareu la desitjada igualtat?
Heu mort, sí, i no hem pogut fer res.
Sabem que la nostra deriva no és res més que un revolt, un instant.
Plorem la vostra devastació, un camí ben llarg,
un sense sortida per a tothom.
Esperances anorreades,
i tu Pilar, em deixes moribund.

Càrites

Delicades,
recorren passadissos decadents:
s'aturen, la cruïlla, i giren el cap
fins que el troben.

Senzilles,
escullen paraules contradictòries:
cerquen, amb una idea clara, el plaer
quan el confonen.

Fugaces,
apareixen de racons inversemblants:
guaiten conductes alienes,
per marcar el seu devenir.

Agudes,
despleguen fiblons invisibles:
destil·len veritats greus,
que li dibuixen un nou món.

Dolces,
somriuen vergonyes de sofista:
comparteixen, entre incògnites, bondat
per a la seva més íntima
esperança.

Nàufrag

Que els pensaments no inundin el silenci.
Dolça passió,
on eres aquest temps?
Havies abandonat el meu vaixell
i ara, mentre nedo, tornes al meu cos.
Dolor que em proporciones mesurat,
arriba amb el teu patiment, amb tu.
Calla, ja arriben els ocells.
Em toquen el cap.


Que els pensaments no trenquin l'espai.
Havia salpat per trobar-la,
torno, però, amb les mans buides.
Esquinçades resten ara.
On podrà anar
aquesta meva ànima cansada?
Tenia l'esperança que tornaries,
ets certesa d'aprenentatge.
Els ocells ja arriben al meu cap.

Alzina

El vent la sacsejava,
impune, insaciable, ple d'esquerdes d'amor.
Aquella sensació sempre retorna,
camí amunt, camí avall:
cada cop l'entenc millor, cada cop em fa menys mal.
Les veia caure sobre meu,
de vegades com fantasmes,
sovint volves de neu, fredes.
La fredor del temps implacable,
la gelor de tot allò pendent,
allò que mai arribarà.
Sàlvia que minva. Quan tindré por?
Soledat entre gent, soledat que no vull enlairar:
estrelles fredes que em seguiu,
no em deixeu, no.
No tanqueu la porta d'aquesta seu meva,
no em deixeu sol.
Glans que davallen per sempre,
fecunds.
I miro a dalt, i torno a pensar en ella:
sempre hi serà,
cabell mullat, celles fredes.
El terra m'acull ben estirat,
ho veig tot bé:
el vent la sacsejava.

Revenja

Freds els rostres dels perdedors,
ignorants,
somriuen o fan ganyotes.
Tots han abandonat el seu personatge
i no tenen intenció de tornar mai més.

En silenci, a traició,
la mort els ha arrossegat.
Aires salvatges de la guerra,
línies que se superen,
revenges de batalles tenaces.

Podrida ment,
que desfàs horitzons mil·lenaris,
que estripes ànimes envenades,
no pertorbis més
aquesta injusta contesa,
deixa ja aquesta prospera terra.

Desde más allá (2)

Explosión controlada que no ardes.
Mirar lejano, corto mar
de grises horizontes.
Los niños cierran callados los ojos.

Hay palabras que descarnan, las manos.

Calles solitarias se abren en la noche
de tus labios, breves aceras,
sólo circulan vientos altos
por las avenidas del abandonado.

Hay palabras que mutilan, el alma.

De las rondas caen menudas corrientes,
fuegos audaces que me hielan.
Mojado está el asfalto de los cielos,
negra noche, la luna llueve su llanto.

Hay palabras que matan, a un hombre.

Desde más allá

Desequilibrio, sólo desequilibrio.
Cae la luz, aceras nocturnas
que devuelven el respirar perdido
y dejan morir al desesperado.
Busco algo más que eso y ya no sé lo que busco.
Espero que ella me robe el pasado,
confluya en mi presente, la muerte ...
aún es futuro.
Vuelvo a soñar despierto.
Desequilibrio, sólo desequilibrio.

Dovelles

Boira,

fràgil estat d'aigua,

no s'esvaeix, s'estén sàvia entre els brancals,

fulles humides de desesperança

sobre cims ja blancs.

Noves dreceres

que em portaren a camps ja coneguts,

dies de revolta, setmanes de pensaments violents,

impaciència bastida

entre signes de desorientació.

Pluja,

antiga companya,

banyes fulls, llibres i prestatges,

cercant inspiració:

saps quina distància se n'ha obert ?

Els arcs del món

es desballesten en cada generació;

gotes, que en davallen sense saber la seva fi,

esmicolen projectes,

desapareixen sense canviar res.

Boira,

fràgil estat d'aigua,

no deixarà mai els meus raonaments,

companya fidel,

consol d'aquesta guerra que mai acaba.

Dos

Acord,
suma,
entesa,
resum,
comunió,
consciència,
duplicitat,
binocle:
amor desbordant de sintonia.

Soledat,
feblesa,
monotonia,
unicitat,
monòleg,
mancança,
divisió,
bastó:
desig infinit ple d'incerteses.

Un pla,
un projecte,
un plànol,
un mapa,
un full,
un missatge,
una ampolla,
un repte:
itinerari de supervivència enamorada.

Dues flors,
dues esperances,
dos anys,
dues llavors,
dos batecs
dos camins,
dos llibres,
dos nius:
amants generosos de una sola mirada.

(a través de Madoz)

L'arc

En l'arqueig,
et trenques. En les baranes,
et perds, t'esmicoles entre les barres.
En la cridòria,
m'ensordeixes. En la suor,
t'esvaeixes entre el meu cabell,
et fons de plaer.

Oportunitat,
tant d'estimar com de morir.
No hi ha una altra sortida:
no hi ha camins determinats,
només portes que s'obren,
moments i cruïlles.
Un encert, un dubte, una casualitat
desdoblen el nord de les coses.

Ocasió,
de marxar o de romandre.
No sempre podem escollir.
L'atzar
esborra l'atri de les nostres aigües:
desfà la vida del moribund,
sosté la passió dels perduts.

No et trenquis més, no.

Dolça Erínia

Onada.

Rebel cabell.

Dos cossos en comunió.

Sòlides columnes de vitalitat extrema.

Corrents, corrents pregones de la solitud.

Què més ets?

Dolça Erínia,

amb fogonades de justícia,

desmembres la realitat en fins retalls;

entre visions que superen la distància,

canvies el decurs de les doctrines,

revises cada full de ruta,

modeles pensaments.

No persegueixis més fantasmes,

obre les capses, estripa els sobres,

fes que les paraules amagades brollin arreu.

No decideixis més destins,

relaxa la mirada i perdona'l.

Cerca, des del teu ball,

les petjades de les eumènides.

22

Darrera vostre,
en un sentit determinat,
cercant la millor suma, tement la pitjor resta,
amb dubtes simbòlics,
sense certeses aritmètiques,
us estimo.

Des de el primer minut,
us bellugueu arreu,
conformeu el món,
determineu destins.
Des de la darrera setmana,
emboirineu resultats,
jugueu amb càbales,
endivineu passats,
resoleu futurs.

Espero poder comptar-ho tot,
sense por a embarbussar-me.
Cerco l'equació més dolça
per combinar sentiments i raó.
La rauxa, però, m'allunya de la matemàtica,
coneixement sublim.
Números valuosos, comptes indecents.

Antigones 2

Senzillament,
la mirada cau, s'arracona.
Desenes de vegades saturat
en passadissos ocults,
sobresurt una part de tu mateix,
només una.

Senzillament,
les solucions s'esvaeixen,
i esperes una esquerda
per a un nou atzucac.
Respires amb força,
més aire, més aire ...

Senzillament,
l'abisme s'obra als teus peus,
i caus sense aturador,
voles entre núvols vermells,
salpes vers al passat,
en un viatge nou.

Amb dolçor
recuperes el camí,
salt rera salt, mans lligades.
Lleis que revisen el teu passat,
joves que et delaten
amb una mirada, amb un somriure.

Antígones 1

Dies que moren ràpid en una lenta agonia.
Setmanes d'accions impostades.
Hores que pressionen de por el pit.
Segons de màgia eterna.
Temps de noves sensacions.
Acronia en el risc.

Quantes Antígones m'envolten?
Com en una sala de miralls,
es multipliquen
i desmunten la lògica de les coses.
Rebaten la norma,
dupliquen el moment,
signifiquen el futur,
degraden la imperfecció,
assoleixen qualsevol cim,
pertorben ànimes,
declinen un destorb,
matinen en totes les frases,
sorprenen el meu cor
Tantes Antígones,
tantes meravelles que compartim.

Columna

Dubtes, incerteses que no confesa
com Àiax que no tremola, pindàric,
davant del destí.
Sexe desgraciat, infortuni familiar.
La disposició natural desequilibra les relacions;
les compensa: mentides, fal·làcies, cinismes.
Columna que sustenta el pes,
que sana els lacis fils
de la ment invàlida.
Sexe obligat, infortuni familiar.
Dubto com va ser la l'angúnia del repte:
ceguesa sense bastó llàtzer ?
L'embranzida pura, però, neix
sense ordre, arrossegant-los sermpre
endavant.
Quina divinitat ha enfosquit onerosa
els meus sentits.
Ara la columna es batzega,
però no s'esquerda.
Opacitat i lluentor són els seus habitants.
El capitell es tambaleja, demà s'esquinçarà,
ella però no embogirà.

1995

Lenguajes, otra vez

Despierta y mueve el cuello,
se precipita.
Sendas de asfalto.
El rio,
que siempre cruza irreverente,
olvida
el lenguaje del agua.
Aunque no se detiene a escuchar,
la niebla
le aclara el sentido,
resalta el curso
abrazándole al final como en despedida
hasta el mar.
Así, entre la humedad,
renace este recuerdo,
se precipita.

1997

Estàtua

Quants granits
han polit les teves accions.
Massa gran és la policromia,
però un pas senzill,
groller potser,
no ho puc oblidar.
La qualitat de la pedra t'ha millorat.
Els carbons esdevenen argent
i l'aire, des de dins, ha descobert
la seva força ignifera.

1995

Corda

Des d'on estant,
mous aquests fils?
Per què vas marxar?
Sempre resten aquestes lliçons,
inconcluses.
Sempre els neguits de la posteritat,.

Des d'on arriba la música
que va brollant?
Per què no m'hi vas portar?
Sempre tu sol ! Sí, la llibertat, sí.
Dies d'avorriment i desorientació,
desemboquen en aquesta corda.

Des d'on et podré trobar?
Al costat meu sempre estàs,
tensant i destensant,
record de neguits inconnexos.
Surt i vola al meu davant,
no m'oblidis.

D'un arbre

Vull saber la bona ruta.
Camí discret de saviesa.
No penseu,
no decidiu,
penjo d'un arbre,
no puc ser nord:
he perdut la mesura.

La terra des d'un forat ,
sí.
Un pla preconcebut, dades de l'instint
que dibuixen mapes.
Gregàries àgores
que esbotzen acadèmies i liceus.
Una capsa, un arbre

Penyora d'èxit

Les rimes senzilles em sedueixen,
les cançons de bon compàs.
Destins finals, límits, terminis
que no arriben.
Rauxes empedreïdes,
disbarat nocturn.

Set oportunitats,
set lletres,
set sons de matinada.
On desvetllar més aquesta fugida?
On arraulir-me i esperar
que acabi aquest disbarat nocturn?

Latitud

No em conec, despert.
És entre ombres on la mirada s'endreça.
Enfoco els mals,
destrosso entorns,
emmalalteixo de contradicció.
No trobo la sortida.

No em conec, despert.
Sovintejo els racons entre somnis,
desitjo allò antic.
La escalfor em degrada, sense opcions al seny.
Pensaments en cursa,
no trobo el plaer.