Alzina

El vent la sacsejava,
impune, insaciable, ple d'esquerdes d'amor.
Aquella sensació sempre retorna,
camí amunt, camí avall:
cada cop l'entenc millor, cada cop em fa menys mal.
Les veia caure sobre meu,
de vegades com fantasmes,
sovint volves de neu, fredes.
La fredor del temps implacable,
la gelor de tot allò pendent,
allò que mai arribarà.
Sàlvia que minva. Quan tindré por?
Soledat entre gent, soledat que no vull enlairar:
estrelles fredes que em seguiu,
no em deixeu, no.
No tanqueu la porta d'aquesta seu meva,
no em deixeu sol.
Glans que davallen per sempre,
fecunds.
I miro a dalt, i torno a pensar en ella:
sempre hi serà,
cabell mullat, celles fredes.
El terra m'acull ben estirat,
ho veig tot bé:
el vent la sacsejava.

Revenja

Freds els rostres dels perdedors,
ignorants,
somriuen o fan ganyotes.
Tots han abandonat el seu personatge
i no tenen intenció de tornar mai més.

En silenci, a traició,
la mort els ha arrossegat.
Aires salvatges de la guerra,
línies que se superen,
revenges de batalles tenaces.

Podrida ment,
que desfàs horitzons mil·lenaris,
que estripes ànimes envenades,
no pertorbis més
aquesta injusta contesa,
deixa ja aquesta prospera terra.