A vela

Enmig de tot,
fora de mi,
retorno a les paraules del passat.
La casa semblava tancada,
l'alè, però, s'enlairà pregon.
Ziga-zaga
d'un vaixell
que sempre em deixa en un port segur.
No avancis recte, no,
pare,
que no hi vull anar sol.

(novembre 2002)

Murs

Murs de carreus desgastats,
que obren
el pas als herois de la ciutat.

Murs de maons fins,
que tanquen
la sortida a les ànimes de déu.

Murs de ventrícles,
que dansen
entre músculs i membranes.

Murs invisibles,
que separen
persones de estadis llunyans.

Murs de la vellesa,
que ens deixen
sols davant la mort.

Murs de pedra,
que grimpes
cada dia que et recordo.

Murs numèrics,
que trenquen
carrers d'ètnies honestes.

Murs de injustícia,
que barren
el devenir dels fugitius.

Sento a prop els meus murs,
els acarono,
crec que els puc entendre.

Invisible

Ocult
en la foscor dels meus llavis
descansa
després d'excitants acords.

Dens
recordo aquestes nits
el camí
de les teves impressions.

Suau
el piano acompanya
el teu record
de dolça companyia.

Senzilles
robes que cauen
del teu coll
en un moment imaginari.

Mil·lers
d'oportunitats malbaratades
m'acaronen
en setials deformes.

Oblida les paraules.
Invisible
als habitants del meu món,
crec que ja ho puc entendre tot.

Andoba

Nits d'estiu,
nits en què els que ja no hi són també dansen,
nits llargues,
nits que destrossen l'ànima,
nits ferotges,
simplement pensant en tu.

Sense nom, sense identitat, ningú odisseic
retornes a mi,
però no et veig.
Paraules que reforçaves
des de l'inici dels temps,
ciència
de mots ocults,
amor a l'univers dels lexemes.
Humil demiourg,
ja no m'acompanyes.
Cert que només ens estimàvem
amb la mirada,
breus instants per la finestra
dels nostres secrets.
Aixi,
com el pare,
que va fugir fa molts anys,
així,
m'amonestaves en allò més humà.

Et respecto,
no marxis encara,
necessito recordar-te,
entre indòmites teories alternatives,
removent
aquells dolços cabells,
de fugitiu.

Antics camins

Circ,

muntanyes que us envolten,

abraçada,

emocions que em manquen,

temps,

de fruites dolces.

Malanconia,

entre bastidors que mai s'alcen,
tristor,
sota les cintes, sota la maleta,
pors,
entre llençols acomodades.

Les paraules em censuren els silencis
amb què t'adormo
moltes nits,
sense més explicació
que la manca de sentit
en allò
que faig quan composo.
Mil sentits corren amunt,
em segueixen sense sabates,
cerquen desfogats
aire per als ulls,
colors purs per a la pell,
terra humida per a l'oïda,
cants pregons per a la llengua,
un no per al meu nas,
tot ho necessiten,
tot ho esmicolen.

Ho trobo,
ho deixo entre les roques,
marxo sense mirar enrere,
només recordant,
antics
camins.

Des de la foscor

Imatges

que naveguen sense perill.

Brollen de deus pregones,

remouen sorrals eixuts

ensorrant falsos equilibris

de negres secrets.

Perfecció,

no deixis de mostrar-me el camí,

no em deixis sol.

Horfe com sóc d'arts,

només amb tu ensumo allò diví.

Mare,

descansa de les tristors antigues

que van desfer-te el cor.

Sempre aquí,

has modelat allò més immediat,

amb mesurat orgull.

Imatges,

que m'ennueguen el cor,

de tu, de les forces que m'empenyen

endavant,
amb la por de no trobar-te,
amb la convicció de no canviar-te,
amb la fi de tot aquest destí,
que hem anat trenant
junts.

Paraules entre fiblons

Dentellades,
cada monstre esmola les seves,
cada víctima s'esmuny, la nit en vetlla.
Espaorit, enganyo els pensaments.

Paraules entre fiblons,
senceres les llencen hidries i altres esfinxs,
insomnes els humans tanquen els ulls.
Sense alè, confonc la vista amb els dits.

Sang desfermada,
matins desesperats cercant morts,
dreceres falses per a una nit infinita.
A destemps, tanco tots els rellotges.

Vilesa,
mals de terres sense guerra,
ella la branda emmalaltida.
Amb fredor, les extremitats s'entumeixen.

L'esperança de hores, de minuts d'amor s'esvaeix
caminant entre passadisos,
cerca mirades,
fuig amb la confiança
de no tornar, mai més.

Solitud

I se'n van.
Fred espai de càlida companyia.
Dos, tres, set dies
dibuixant estimes insòlites.
Paraules amables, pensaments esmolats
que reteniu amb la mirada.
Tènues somriures
o una vaga grisor.
No importa.
Us estimàveu.
Deixebles en espiral,
abandonats d'aquella interminable curiositat,
cercaven companyies invisibles.
Finestres obertes, tancats llindars
del fràgil espai de la flor de la confiança.

Per on entrarà l'aire ara?
Novament la solitud ho absorbeix tot,
els jardins es retiren,
l'amor resta ferit.
Només el teu rec pot fer-lo retornar,
només si cerques les llavors
que li van caure,
les que va deixar-te caure,
només així podrem recuperar la seva dolça imatge.

Dos

Espurneja el dia.
Després d'hores d'incertesa,
arriben
com un tresor inospit.
Gotes de suor,
galtes envermellides,
cames que premen amb força,
tancats els ulls.
Pol·lux i Càstor de bonesa infinita,
revel·len nissaga especial.
Has de cercar-los un bressol transparent.

T'has alçat
sobre les teves ombres,
colonitzes el teu temps,
conreus infinits sempre,
superació de la teva pròpia bellesa.
Reforçada,
marxes del teu vaixell,
perquè aviat salparà a un altre ventre.
El vent et retornarà aquí:
has de sanar més ànimes,
has de donar-los un setial prou ferm.

Cinemàtic

Organitzen el viatge.
Exerciten extremitats eterees.
Cerquen apats per crèixer ràpid,
cada cicle passa mès breu.
Donen pautes al grup.
Canten per creure que no marxen.
Són en vol.
Desordre inicial no caòtic,
només emoció sostinguda.
Empenyen la més esforçada,
esmicolada de responsabilitat.
Formen inconscients,
en autòmàtica disposició.
Deixen anar l'instint
sense brúixola,
sense bitàcola.
Confien en elles,
no coneixen la maldat.
Dibuixen la direcció,
vida encaminada d'extrema resistència.
Repeteixen camins,
sense transcendència indicada.
Retornen sempre a la llar,
no retenen propietat.
Inclinen la mirada,
em segueixen des del més alt.
Sou en vol,
no us atureu.
Mai.

Límit

Al límit,
sempre al límit.
Aquella habitació que no deixa de moure's,
tanca les seves parets entorn teu.
Les distàncies s'escurcen de tant de camí
que hem fet.
Triomfs que comparteixes arreu,
destrossades les expectatives de fracàs.
Derrotes que semblen definitives,
maquillatges que no poden amagar el temps.
Caus davant meu,
oscil·les com papallona.
No puc aixecar-me,
eruga de força eixuta.
La bellesa cerquem sense pausa,
lluita contra la soledat,
certesa de coneixement,
necessitat d'amor.

Sense límit,
sense alè.
Aquella habitació que no puc visitar,
m'espera silenciosa.
Les distàncies dilaten el retrobament
amb les ànimes del passat.
Triomfs inútils que no aturen
aquest rellotge.
Derrotes que ajuden a aixecar el cap,
censures per no perdre'm.
Llisques davant meu,
set de veure'm que s'escola entre la gent.
No puc aixecar-me,
infància ressuscitada.
La bellesa cerquem sense pausa,
entre monstres inevitables,
certesa de coneixement,
necessitat d'amor.

Llana

Notes i llletres en ditirambe desfermat,

Dionís s’allita,

solitari.

Les emocions cavalquen entre els matolls,

corren esperonades

en frenesí.

Si la calma sembla triomfar,

tot és mentida.

Folles, salten del seu amagatall.

No sé quin cap volen per trofeu,

no trobo arbre on fugir.

Si les governes,

són benaurades, edificants.

Si les menystens,

es revolten, entre taques de tinta insomne.

No tinguis por d'idees, d"ànimes del passat;

les paraules formades, les melodies en construcció

potser et faran mal

en la soletat.

Les línies i els pentagrames, però,

sempre tenen dues cares, dues vessants.

Ara fereixen ara són bàlsam.

No tinguis por de la vida; no, de la mort.

Segueix només el temps,

prem la llana amb les dues mans,

jeu al terra,

on arribarem tots.