Moribund

Un altre ...
Una altra, millor dit.
Quin degoteig, quina sagnia !
Ja no la veurem més.
Vides que salten,
com ella.
I aquí, que ja no ens guiarà,
ja no s'equivocarà.
El cranc se l'ha enduta, ja no la tornarà.
I milers moren cada segon,
i centenars sota el jou de la injustícia
defenen la dignitat,
la seva i la dels estimats,
i cauen sense reducció.
On sereu ara, des d'on respirareu,
des d'on lluitareu i ens recordareu la desitjada igualtat?
Heu mort, sí, i no hem pogut fer res.
Sabem que la nostra deriva no és res més que un revolt, un instant.
Plorem la vostra devastació, un camí ben llarg,
un sense sortida per a tothom.
Esperances anorreades,
i tu Pilar, em deixes moribund.

Càrites

Delicades,
recorren passadissos decadents:
s'aturen, la cruïlla, i giren el cap
fins que el troben.

Senzilles,
escullen paraules contradictòries:
cerquen, amb una idea clara, el plaer
quan el confonen.

Fugaces,
apareixen de racons inversemblants:
guaiten conductes alienes,
per marcar el seu devenir.

Agudes,
despleguen fiblons invisibles:
destil·len veritats greus,
que li dibuixen un nou món.

Dolces,
somriuen vergonyes de sofista:
comparteixen, entre incògnites, bondat
per a la seva més íntima
esperança.

Nàufrag

Que els pensaments no inundin el silenci.
Dolça passió,
on eres aquest temps?
Havies abandonat el meu vaixell
i ara, mentre nedo, tornes al meu cos.
Dolor que em proporciones mesurat,
arriba amb el teu patiment, amb tu.
Calla, ja arriben els ocells.
Em toquen el cap.


Que els pensaments no trenquin l'espai.
Havia salpat per trobar-la,
torno, però, amb les mans buides.
Esquinçades resten ara.
On podrà anar
aquesta meva ànima cansada?
Tenia l'esperança que tornaries,
ets certesa d'aprenentatge.
Els ocells ja arriben al meu cap.