Pietat

Els braços
no podien caure.
Es removien com un molí desfermat,
cercaven l'abraçada,
el consol del comiat.
Tu sabies què anava a passar?
Arrencaven el darrer suport,
alienaven el seu propi espai.

El cap
ja no em mirava.
Ulls endins, òrbites que giraven
sobre elles mateixes.
Un instant, un segon
de mirada lúcida,
i tornaves a caure en la foscor.
No podies reclinar-lo:
jeies resignada, en absurda condolença.

El cos,
estèril, no es corbava sobre meu.
Eixuta, el pes de la teva ànima va volar
sense poder gronxar-la,
sense invertir cap resistència.
Les forces resten per a la propera ocasió:
un ésser per sostenir,
una vida per retenir.
Passió cinestèsica.

Ofec

Dolor,
desgarrament de l'ànima,
gotes d'esgotament.
Reducte definitiu,
veus interiors que suren per les sales de concert:
no sé si ho podré suportar.
Contradicció absoluta,
voluntat aturada,
entre forces enfrontades, sense cap cor.
Com recuperarem el teu batec ?
La respiració desborda els marcs,
l'aire fuig entre les fulles,
arbres que em roben l'oxigen més fi,
carícia femenina que em segelles la boca:
la festa ha terminat.
El temps s'acaba per a mi.
L'alè, cada cop més petit.
L'ofec.

Quo ?

No ho sé.
Dies d'incertesa,
dubte antic ja enterrat,
ara ressuscites.

No ho sé.
Serà aquest el camí ?
L'Egeu està en maregassa,
ones de desconfiança,
buidor del navegant.
A on he d'anar?
Fins a on arribaré?
L'infinit ha esdevingut finit:
límits que tallen com ganivets.
Sang viva,
ni una gota brolla,
entre tanta desfeta.
Una anèmia d'emocions
que col·lapsa totes les vies,
ànima esmorteïda.
Deixo de caminar,
deixo camins,
deixo llocs,
deixo persones,
em deixo.
Teseu, tota la mar, tota, és per a tu,
un altre cop.
No oblidis, però, canviar les veles,
poemes

Càrite 3

I si fossis ma mare ...

No em deixis sol, 

no.

Passadissos de traspàs,

les llums hermètiques

em desorienten,

vol inesperat.

Donzella de bellesa,

infant trapella.

Aquell amor,

fidel, sense fractura.

Només la rialla esvaeix el miratge,

fins a plorar.

Desballestes la meva carena,

enfonses totes les cambres:

sense bitàcola, sense bruíxola,

em sento més segur al teu costat.

Imatge prohibida,

has esdevingut veritat permesa,

certa:

no em deixis sol,

no

Afonia

Silenci.
Hores, dies, setmanes d'absoluta buidor.
Passen.
I tu, sense trucar.
Silenci.

Només
el meu batec.
Tant de bo marxés.
I tu, sense trucar.
No més.

Mai,
sense so havies estat.
Quin és ara el meu nord ?
I tu, sense trucar.
Mai més.

Sol.
Ombres, aires, colors
que m'acompanyen
I tu, sense trucar.
Sol romanc.

Esperança
de nous moments,
Nova retrobada ?
I tu, sense trucar.
Sense esperançad