De vegades em desborden,
aquelles fugisseres mirades,
aquell control d'allò que a tothom s'esmuny,
aquella estima inusual.
I neix un regal, un do, una paraula.
Res més.
No.
No hem de donar-nos res més.
Unes paraules van; altres, retornen.
Pauses d'inclinació astral,
sobrecarregades;
creació jove de fortalesses;
explosió de focs íntims.
Unes línies surten; altres es dissolen.
Ànimes que s'esforcen
a discernir el bé, el mal, el desconcert.
Catarsi diaria:
caic, m'alço, em sostens.
Sense tu, els anys no serien el mateix,
cada triomf sobre el sol,
és una victòria compartida.
No deixis,
no,
de donar-me, al menys,
una paraula.
