100

Deu voltes en sincronia,
deu abraçades perdudes,
deu somnis trencats,
deu somriures que salven vides.

Deu dies de desesperació,
deu empremtes sobre farina,
deu alés lluents,
deu morts sense sentit.

Deu poemes d'amor,
deu poemes de comiat.

Per què de vegades no arribes a cent?
Per què les teves paraules
jeuen apagades.
Per què?

2

Formatge fos,
nata que degota,
terra humida,
entre entrebancs n'hem pujat.
Roba tancada,
peix podrit,
rom matiner,
abans de malmetre'm.
Petons a la deriva,
coll suat,
grisor inodora,
darrere la teva distància.
Farigola flor,
espígol en mà,
dolç romaní,
amb innocent senzillesa.

Sabeu emplenar aquest solc,
sense gaire paraules.
Un gest, una tonada,
un moviment.
Dos.

Plom

En portes carregats els peus.
No vas poder-te'n lliurar.
Silenci.
Sigues cauta.
Espera, el vent, espera'l.
Vorejant roques,
lliscant muntanya avall,
la teva imatge
volarà
tots els dies de ponent.
No dubtis: deixa't anar.
Amb suavitat, veuràs els camps,
tota la plana.
No cal que agafis res:
el pes restarà per sempre aquí.
Mira endavant,
ja arribes, ulls transparents.
El veus?

En portes carregats els peus.
No tinguis por.
Tot blau,
sobre vaixells.
Quants cops el visitaràs?
Escuma, esquitxos, alè engorjat, blavor encalmada.
El millor vent t'enlairarà.
T'imagino lleugeresa encoratjada,
certesa.
Ara tot serà diferent.
Gaudeix, nova vida.
Obre els ulls, ja hi ets,
mar endins.
No valen ports, no hi ha escales.
Mira endavant,
i retorna quan puguis, meu esguard.
Podràs?

Casa

On construiré casa meva?
Pedres, torves,
que caieu sobre meu.
Cap obert, ment despiadada,
atura del tot aquest rellotge.
Guix, blanc,
no, negre de sang seca,
descarnada,
deixa d'embrutar-me els ulls.
Tessel·les d'amor,
gotes quadrades de pigments morats,
verds, dels darrers dies,
infestades des significats,
rudes en diàlegs de silenci final.
Fins aviat.

Aquesta tarda he obert les mans
al cel.
Sense llar, sense tu m'he quedat,
sense paraules,
sense el llit, el meu llit,
sense sofà on jeure,
sense taula per sentir-te,
sense armaris que ordenar,
sense cortines d'amagar,
sense foc.
Flama, llum, espurna, foscor.
Com et podré cuidar ara?

Perdo pes,
perdo els sentits,
perdo el temps: sol,
resto sol i espero l'aigua,
només l'aigua.

Frontera

Línies,
línies magnífiques.
Límits sempre presents.
Materna figura
que pernoctes dins meu.
Línies que marquen límits,
línies que modelen la figura:
travessen el rostre,
marquen la pell,
dibuixen arrugues,
tallen la ment.

Quin arquitecte les dibuixa?
D'on neixen?
A on baixen convergents?
Donzella impura,
força de l'univers,
no deixis de governar
en el teu desgovern.
No sé si reparteixes,
no sé si cega ets.
Deixa que la intuïció et dugui,
deixa'm donar-te un consell.

Dibuixa les línies, dibuixa-les.
De tots els punts fes-les valer.
Gaudeix, però, de totes,
de totes elles:
les meves són teves també.