dona sense fortuna.
Flama sense esperança,
vas remoure la meva consciència,
vas honorar racons indòmits
en aquella trista seu.
Doblegada,
sense poder emmirallar-lo,
sense sortida,
caminaves entre hores,
destil·laves virtut i bellesa,
enlairant-te.
Dos van restar en un,
un de nou reposava
per esdevenir dos,
i dins la buidor
et creixia,
abandonada.
El seu cap movedís,
no va relaxar les aigües:
els quiròfans de Pol·lux,
aquest, sí el salvaren.
Però dins, la buidor,
et creixia,
abandonada.
In memoriam Susana Alcón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada