Els braços
no podien caure.
Es removien com un molí desfermat,
cercaven l'abraçada,
el consol del comiat.
Tu sabies què anava a passar?
Arrencaven el darrer suport,
alienaven el seu propi espai.
El cap
ja no em mirava.
Ulls endins, òrbites que giraven
sobre elles mateixes.
Un instant, un segon
de mirada lúcida,
i tornaves a caure en la foscor.
No podies reclinar-lo:
jeies resignada, en absurda condolença.
El cos,
estèril, no es corbava sobre meu.
Eixuta, el pes de la teva ànima va volar
sense poder gronxar-la,
sense invertir cap resistència.
Les forces resten per a la propera ocasió:
un ésser per sostenir,
una vida per retenir.
Passió cinestèsica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada