Solitud

I se'n van.
Fred espai de càlida companyia.
Dos, tres, set dies
dibuixant estimes insòlites.
Paraules amables, pensaments esmolats
que reteniu amb la mirada.
Tènues somriures
o una vaga grisor.
No importa.
Us estimàveu.
Deixebles en espiral,
abandonats d'aquella interminable curiositat,
cercaven companyies invisibles.
Finestres obertes, tancats llindars
del fràgil espai de la flor de la confiança.

Per on entrarà l'aire ara?
Novament la solitud ho absorbeix tot,
els jardins es retiren,
l'amor resta ferit.
Només el teu rec pot fer-lo retornar,
només si cerques les llavors
que li van caure,
les que va deixar-te caure,
només així podrem recuperar la seva dolça imatge.

Dos

Espurneja el dia.
Després d'hores d'incertesa,
arriben
com un tresor inospit.
Gotes de suor,
galtes envermellides,
cames que premen amb força,
tancats els ulls.
Pol·lux i Càstor de bonesa infinita,
revel·len nissaga especial.
Has de cercar-los un bressol transparent.

T'has alçat
sobre les teves ombres,
colonitzes el teu temps,
conreus infinits sempre,
superació de la teva pròpia bellesa.
Reforçada,
marxes del teu vaixell,
perquè aviat salparà a un altre ventre.
El vent et retornarà aquí:
has de sanar més ànimes,
has de donar-los un setial prou ferm.