El vent la sacsejava,
impune, insaciable, ple d'esquerdes d'amor.
Aquella sensació sempre retorna,
camí amunt, camí avall:
cada cop l'entenc millor, cada cop em fa menys mal.
Les veia caure sobre meu,
de vegades com fantasmes,
sovint volves de neu, fredes.
La fredor del temps implacable,
la gelor de tot allò pendent,
allò que mai arribarà.
Sàlvia que minva. Quan tindré por?
Soledat entre gent, soledat que no vull enlairar:
estrelles fredes que em seguiu,
no em deixeu, no.
No tanqueu la porta d'aquesta seu meva,
no em deixeu sol.
Glans que davallen per sempre,
fecunds.
I miro a dalt, i torno a pensar en ella:
sempre hi serà,
cabell mullat, celles fredes.
El terra m'acull ben estirat,
ho veig tot bé:
el vent la sacsejava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada