Solitud

I se'n van.
Fred espai de càlida companyia.
Dos, tres, set dies
dibuixant estimes insòlites.
Paraules amables, pensaments esmolats
que reteniu amb la mirada.
Tènues somriures
o una vaga grisor.
No importa.
Us estimàveu.
Deixebles en espiral,
abandonats d'aquella interminable curiositat,
cercaven companyies invisibles.
Finestres obertes, tancats llindars
del fràgil espai de la flor de la confiança.

Per on entrarà l'aire ara?
Novament la solitud ho absorbeix tot,
els jardins es retiren,
l'amor resta ferit.
Només el teu rec pot fer-lo retornar,
només si cerques les llavors
que li van caure,
les que va deixar-te caure,
només així podrem recuperar la seva dolça imatge.