Al límit,
sempre al límit.
Aquella habitació que no deixa de moure's,
tanca les seves parets entorn teu.
Les distàncies s'escurcen de tant de camí
que hem fet.
Triomfs que comparteixes arreu,
destrossades les expectatives de fracàs.
Derrotes que semblen definitives,
maquillatges que no poden amagar el temps.
Caus davant meu,
oscil·les com papallona.
No puc aixecar-me,
eruga de força eixuta.
La bellesa cerquem sense pausa,
lluita contra la soledat,
certesa de coneixement,
necessitat d'amor.
Sense límit,
sense alè.
Aquella habitació que no puc visitar,
m'espera silenciosa.
Les distàncies dilaten el retrobament
amb les ànimes del passat.
Triomfs inútils que no aturen
aquest rellotge.
Derrotes que ajuden a aixecar el cap,
censures per no perdre'm.
Llisques davant meu,
set de veure'm que s'escola entre la gent.
No puc aixecar-me,
infància ressuscitada.
La bellesa cerquem sense pausa,
entre monstres inevitables,
certesa de coneixement,
necessitat d'amor.
