Nits d'estiu,
nits en què els que ja no hi són també dansen,
nits llargues,
nits que destrossen l'ànima,
nits ferotges,
simplement pensant en tu.
Sense nom, sense identitat, ningú odisseic
retornes a mi,
però no et veig.
Paraules que reforçaves
des de l'inici dels temps,
ciència
de mots ocults,
amor a l'univers dels lexemes.
Humil demiourg,
ja no m'acompanyes.
Cert que només ens estimàvem
amb la mirada,
breus instants per la finestra
dels nostres secrets.
Aixi,
com el pare,
que va fugir fa molts anys,
així,
m'amonestaves en allò més humà.
Et respecto,
no marxis encara,
necessito recordar-te,
entre indòmites teories alternatives,
removent
aquells dolços cabells,
de fugitiu.
